26.2.09

Això no para. Es vol instal·lar un nou abocador

ANUNCI d'informació pública sobre la sol·licitud d'autorització ambiental del Projecte d'una activitat de monodipòsit de classe II per a residus d'embolcalls de polietilè de baixa densitat al terme municipal de la Pobla de Claramunt.

En compliment del que disposa l'article 31 del Decret 136/1999, de 18 de maig, pel qual s'aprova el Reglament general de desplegament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l'administració ambiental, i s'adapten els seus annexos, se sotmet a informació pública la sol·licitud d'autorització ambiental del Projecte per a l'exercici d'una activitat de monodipòsit de classe II per a residus d'embolcalls de polietilè de baixa densitat, promoguda per l'empresa Unión Industrial Papelera, S.A., al terme municipal de la Pobla de Claramunt.

El projecte és a disposició del públic, en hores d'oficina, a les dependències de l'Oficina de Gestió Ambiental Unificada dels Serveis Territorials del Departament de Medi Ambient i Habitatge a Barcelona, Travessera de Gràcia, 56, 6a planta, durant el termini de trenta dies. Durant aquest període s'admetran totes les al·legacions que es presentin per escrit.

11.2.09

Un abocador encén el Solsonès

Informació facilitada per IPCENA

Vilaweb-El Punt, diumenge, 8 de febrer de 2009

L’alcalde de Pinós ha ofert el poble com a seu d’un dipòsit de residus industrials metropolità. A canvi, l’Ajuntament rebria cada any una suma equivalent a sis vegades el seu pressupost actual. El projecte ha destapat la capsa dels trons al poble i ha indignat els alcaldes veïns

DAVID MARÍN. Pinós

Josep Isanta és alcalde de Pinós des de fa només un any i mig. Però, per bé o per mal, està disposat a fer història en aquest petit municipi del sud del Solsonès, format per una població d’unes 300 persones repartides en petits nuclis, masies, i granges disseminades en un paisatge de turons solitaris i sobris, marcat encara pels incendis del 1998. Isanta, acostumat a fer números en la seva activitat professional –és director general d’una empresa de begudes d’Igualada–, s’ha llançat de cap a la consecució d’un projecte que, segons ell, podria fer passar el municipi de la misèria a l’abundància: un dipòsit de residus industrials. Aquesta activitat podria generar cada any uns ingressos de 1.200.000 euros. Sis vegades més el pressupost de l’Ajuntament, que l’any 2006 era de 262.356 euros.

Però al poble pocs creuen que la riquesa vingui embolicada dins de bales de residus industrials. Més aviat al contrari. La idea de l’alcalde ha desfermat una gran polèmica al poble i ha posat en peu de guerra els municipis pròxims. El moment culminant es va viure divendres, en una tensa assemblea veïnal que, en alguns moments, es va convertir en un autèntic guirigall de xiulets i insults contra l’alcalde. Durant la reunió, vigilada discretament per una patrulla dels Mossos d’Esquadra que s’esperaven a l’exterior del recinte, Isanta no va aconseguir que cap veí es manifestés a favor del projecte. Si n’hi havia algun, va preferir mantenir la boca tancada. Isanta ni tan sols va tenir el suport dels alcaldes veïns, del seu mateix color polític (CiU), que li van reclamar que retirés el projecte i van oferir el seu suport als veïns de Pinós contraris al dipòsit. Tot i això, Isanta no es va donar per vençut. «Fixa-t’hi: de la vintena de persones que han intervingut, només tres eren de Pinós», va comentar a El Punt després de la reunió, fent cas omís de les peticions de dimissió que havia rebut per part de propis i estranys.

El projecte ha despertat el sentiment de greuge dels ciutadans d’aquest racó de la Catalunya central. «Si tan bo és, que ho posin a Collserola»,o bé «només pensen en nosaltres quan no saben què fer amb els seus residus?», van deixar anar alguns veïns. I també ha despertat velles disputes dintre de Pinós. Diversos veïns van assenyalar durant l’assemblea que els terrenys escollits per l’alcalde per al dipòsit es troben, precisament, en una finca anomenada La Guilella, que és propietat de l’exalcalde, Josep Santauràlia, també de CiU. La finca ja es van oferir per a un centre de residus d’altres característiques l’any 2000. «Entre tres cacics ho voleu manegar tot», va etzibar-li un dels veïns durant la reunió.

ELS POBLES VEÏNS, EN CONTRA

Els alcaldes de Torà (Segarra) i la Molsosa (Solsonès), tots dos de CiU, van intervenir per exigir a Isanta que retiri un projecte sobre el qual no els havia informat i que afectaria, al seu entendre, greument els seus municipis: els accessos travessarien la Molsosa i el dipòsit estaria a mig quilòmetre d’Enfesta, un dels nuclis de la Molsosa. Tots dos alcaldes van explicar després que es coordinaran amb els altres ajuntaments per oposar-se al projecte si Pinós el manté. Pensen tenir el suport també del municipi més gran de la zona, Calaf (Anoia), que s’abasteix d’aigua de mines pròximes al territori afectat.
Isanta té, almenys, el suport de la Junta de Residus de la Generalitat. Tècnics d’aquest organisme el van acompanyar a l’assemblea, van explicar les característiques tècniques que tindria una instal·lació d’aquest tipus i van intentar convèncer els veïns que seria totalment segura.
——————————————————————————————
Regió 7
Pinós rebutja el projecte d´abocador en una reunió informativa molt tensa
Cap veí no va alçar la veu per defensar el projecte d´abocador de l´alcalde, Josep Isanta

Els alcaldes de la Molsosa i Torà, del mateix partit polític que Isanta, li van demanar que retirés el projecte

RICARD MONSÓ | PINÓS Una part molt significativa dels veïns de Pinós rebutja la construcció de l´abocador que planteja l´alcalde del municipi, Josep Isanta (CiU); i així es va posar de manifest en el transcurs d´una tensa reunió informativa celebrada divendres passat al vespre al local annex de l´ajuntament. En les intervencions posteriors a la presentació del projecte, que va ser a càrrec de tècnics de l´Agència de Residus de Catalunya, no hi va haver ni una sola veu a favor de la proposta d´Isanta.
El projecte d´abocador de l´empresa Tradebe es preveu construir a la finca la Guilella, a la capçalera d´una vall, i tindrà una superfície de 10 hectàrees dins uns terrenys de 180 hectàrees. Es tracta d´un dipòsit controlat de classe II de residus municipals i industrials no perillosos, i segons Isanta «representarà uns ingressos municipals de 200 milions de pessetes cada any», que han de servir «per fer carreteres, construir una residència d´avis, impulsar el turisme de qualitat al municipi, etc.». Però els veïns no pensen el mateix, i van recordar que fa 9 anys ja es va celebrar un referèndum popular en què la gent de Pinós va deixar molt clar que no volia cap abocador al seu territori. En aquest mateix sentit, van ser destacables les intervencions dels alcaldes de dos municipis limítrofs amb Pinós com són la Molsosa i Torà (la Segarra), Marià Torra i Domènech Oliva, respectivament, que van demanar a Isanta que retiri el projecte.

4.2.09

Nota de premsa d’IPCENA-EdC contra el nou abocador de Pinós

NOTA DE PREMSA

Emplacem a l’ARC ( Agencia de Residus de Catalunya) del Departament de Medi Ambient i Habitatge a no autoritzar la instal•lació d’un abocador de residus municipals i industrials a Pinós (Solsonès)

Aquest divendres dia 6, al santuari de Pinós, l’ajuntament ha convocat als veïns a les 7 de la tarda per fer una sessió informativa del projecte.

Des de Ipcena-EdC i la Federació Ecologistes de Catalunya, ens hem informat de la proposta de l’ajuntament de Pinós de promoure la construcció d’un abocador de residus municipals i industrials al municipi, amb la signatura d’un conveni entre l’ajuntament i l’empresa explotadora, i amb un informe realitzat suposadament per l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) -Departament de Medi Ambient i Habitatge que avala la idoneïtat de la finca escollida.

Segons les informacions obtingudes, es volen abocar residus municipals en forma de bales que provindran d’instal•lacions de premsat i embalat de residus tipus ecoparc de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, compostes per residus urbans i altres residus industrials.

El volum de residus que s’hi preveu abocar és de 200.000 tones cada any, xifra que representaria el 50% dels residus en destinació a abocador que produeix cada any la ciutat de Barcelona.

Recordem que en aquesta població les empreses Inusa i Cespasa van rebre l’any 2000 l’encàrrec de la Generalitat de projectar dos abocadors de residus industrials especials a Catalunya, un dels quals es pretenia ubicar a Pinós. Finalment fou rebutjat arran de la gran oposició veïnal que va generar.

Per tot plegat fem les següents consideracions:

1. És inadmissible que es plantegi un projecte d’abocador de bales de rebuig dels ecoparcs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a una comarca com el Solsonès, de les que menys residus generen i de les menys poblades de Catalunya. I a uns 100 km del seu origen:

L’Ecoparc 1 de Barcelona tracta la matèria orgànica i la fracció RESTA (residus no recollits selectivament que poden contenir matèria orgànica) procedents de la recollida selectiva de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat i Viladecans.

L’Ecoparc 2, de Montcada i Reixac tracta la matèria orgànica i la fracció RESTA procedents de municipis metropolitans, a excepció de Barcelona, i puntualment de municipis del Vallès i del Maresme.

L’Ecoparc 3 del Besòs, ubicat al terme municipal de Sant Adrià de Besòs, tracta la fracció RESTA dels residus municipals procedents de Badalona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Barcelona.

Les oportunitats de negoci de les empreses que gestionen les instal•lacions de tractament de final de canonada dels residus (abocadors, incineradores,..) no han de condicionar les destinacions dels residus de l’Àrea Metropolitana de Barcelona!

2. Incongruència: l’Agència de Residus de Catalunya està a punt d’aprovar el Programa de Gestió de Residus Municipals de Catalunya (PROGREMIC) 2007 - 2012 i el Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Gestió de Residus Municipals (PTSIGRM) 2005 -2012, que proposa una distribució territorial per a la gestió dels residus municipals (instal•lacions de tractament a cada comarca) i distribueix el territori en 7 grans àrees, on es comprometen a aplicar els criteris de la normativa europea de proximitat i suficiència per a les plantes de recuperació i tractament dels residus. Segons aquest Pla, la comarca del Solsonés preveu l’ampliació de l’abocador, una planta de tractament del rebuig i de tractament de voluminosos als terrenys de l’abocador de Clariana del Cardener, a cap lloc més.

Per evitar precisament situacions tant insostenibles i aberrants com la que es podria produir si es tirés endavant aquest projecte, L’ARC no pot autoritzar aquest nou abocador si vol que la nova proposta de nou model de gestió de residus (PROGREMIC) tingui credibilitat.

3. La dimensió de l’abocador és una barbaritat: Sembla que la finca on volen construir de l’abocador és de 180Ha. l’Abocador que posa, per exemple, l’ajuntament a Cerdanyola del Vallès on s’estan abocant les bales dels ecoparcs de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ocupa solament una superfície de 5Ha.

4. Per quins interessos es vol construir aquest abocador?: com en d’altres convenis entre empreses de gestió de residus i ajuntaments (El Pinell de Brai, Riba-Roja (Terra Alta), també volen signar Convenis molt lucratius a costa de la protecció del medi ambient i la salut de les persones. No s’entén l’interès o la necessitat, si no és l’especulativa de les empreses que gestionen els residus a Barcelona i no disposen d’abocadors i els cerquen a les comarques amb menys població i on pensen que comprant a l’ajuntament i la població, podran fer el negoci “rodó”.

5. Un abocador sempre serà un reactor químic: un abocador, per moltes capes d’impermeabilització que es faci i per molt que embalin els residus, a curt i mig termini sempre té un risc de produir gasos contaminants i gasos que afecten el canvi climàtic, lixiviats que contaminen el sol i els aqüífers, olors, molèsties de gran trànsit de vehicles i contaminació ambiental, etc. Sempre serà un terreny hipotecat per al seu futur. No és cert que quedi totalment restaurat, ja que els abocadors - de bales o no- tenen activitat química durant centenars d’anys. Un abocador sempre tindrà un impacte al medi i a la salut de les persones de la zona!

6. L’ajuntament es ven a la pressió econòmica de l’empresa: cal que expliquin quina necessitat té el territori del Solsonès en acollir aquest abocador: Quins interessos té l’empresa promotora, l’ajuntament (l’aportació sona a xantatge - 4€/tm/residus, es a dir, sobre 1 milió d’euros cada any) i l’ARC? Quants residus hi abocaran?

7. Per les raons exposades de justícia ambiental i d’incompatibilitat amb la normativa vigent: no es pot acceptar socialment aquest abocador que malmetrà el medi ambient de la comarca. Cal demanar a l’ARC-DMAH i a l’ajuntament que apliquin politiques conseqüents i preventives dels residus, i amb l’aplicació del criteri de proximitat i suficiència en el tractament dels residus. Demanem un canvi del model d’ordenació territorial ja que l’actual ens demostra que és absolutament insostenible.

IPCENA - Federació Ecologistes de Catalunya

Lleida 4 , febrer 2009

Contacte:

IPCENA - EdC
Institució de Ponent per a la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural
Pl. Gramàtics, 2 baixos
25002 Lleida
973 26 37 93
www.ipcena.org

CONVOCATÒRIA D'ENTITATS I PLATAFORMES QUE DEFENSEM EL TERRITORI A LES COMARQUES DE LLEIDA:

A TOTES LES ENTITATS I PLATAFORMES QUE DEFENSEM EL TERRITORI A LES COMARQUES DE LLEIDA:

Trobada dissabte 14 de febrer a les 6 de la tarda a l’antic local d’IPCENA (C/ Jaume I el conqueridor nº 32, baixos, Lleida)

contacte: telèfon 610722461 Joan.

Informació i preparació de plataformes i entitats de les comarques de Lleida a la participació el 22 de març a Barcelona a la manifestació contra la política ambiental de la Generalitat.

La manifestació està organitzada per Ecologistes de Catalunya (EdC). L’any 2001 EdC ja va organitzar una primera manifestació sota el mateix lema, durant el govern de CiU a la Generalitat, un període en el que les problemàtiques ambientals saturaven el territori. Ara, durant el govern tripartit i d’entesa, no només no s’ha frenat la destrucció del territori, sinò tot el contrari, les problemàtiques ambientals han augmentat sense fre. A les nostres comarques en tenim exemples com l’abocador de Gimenells o Pinós i les nombroses plantes de tractament de residus arreu, la presa de Mont-rebei, l’autopista elèctrica Ribagorça-Pallars, la destrucció de l’horta de Lleida, el transvasament Segre-Llobregat, la concentració sense criteris ambientals de parcs eòlics i moltíssims problemes més.

Per tant, és molt important que hi assistim tots i totes per organitzar el millor possible la nostra presència i participació a la manifestació del dia 22 a Barcelona, que aplegarà col·lectius de tots els territoris.

Si us plau, confirmeu la vostra assistència a traves del correu ipcena@ipcena.org o a través del telèfon 973 26 37 93

Salutacions,

IPCENA-EdC

MANIFESTACIÓ CONTRA LA POLITICA AMBIENTAL DE LA GENERALITAT

dia internacional de l’aigua, 22 de Març, a BCN

Prou d’agressions al territori !!! Ni transvasaments, ni abocadors, ni especulació.

Per una planificació ambientalment responsable.

IPCENA organitza 2 autobusos per anar-hi. Inscriviu-vos! Socis/es, amics, companyes... tots cap a Barcelona el 22M !

Més informació a http://www.ipcena.org/?p=502

28.11.08

Es confirmen els pitjors presagis: un macroabocador de residus d’ecoparc al Pinell de Brai

Enviat per GEPEC

El dimecres, 26 de Novembre de 2008, va tenir lloc al Ple extraordinari de l’Ajuntament del Pinell de Brai la presentació i aprovació d’un conveni per omplir el forat de l’argilera amb els residus empaquetats dels ecoparcs de l’àrea metropolitana (abocador Tipus II). Els partícips: l’equip de govern, les empreses extractives de l’argilera i l’empresa Puigfel.
Fem una mica de memòria. Els residus dels ecoparcs de Barcelona ja fa temps que tenen un destí incert, degut al tancament dels abocadors del Garraf i al fracàs de les polítiques de prevenció de residus engegades pel Govern. En previsió que els actuals abocadors de l’àrea metropolitana es saturin en un termini relativament curt (uns cinc o deu anys), l’entitat metropolitana (EMSHTR) i altres gestors dels residus metropolitans, amb la complicitat de l’Agència de Residus, han fet alguns intents fracassats per "colocar" les bales residuals dels ecoparcs en diferents punts del territori català.

El primer intent va ser fa uns anys a Vilanova d’Escornalbou, que no va prosperar degut a un escàndol polític relacionat amb la tramitació dels permisos i els "acords previs" que s’havien pactat a esquenes de la població. El segon intent, més recent, el tenim l’any passat a Gimenells, una petita població del Segrià que va veure com d’un dia per l’altre li "encolomaven" un enorme abocador de 300 hectàrees per a colgar la Vall de Camarassa amb bales d’ecoparc. Per sort, l’Ajuntament va reaccionar a temps i es va oposar des d’un principi a aquell projecte, donant com a resultat que l’Agència de Residus el tirés enrera. Entre mig hi han hagut altres intents "menors" com la suposada "prova pilot" que es va fer a la pedrera Vallensana de Badalona, que va acabar amb un contenciós administratiu retirat a canvi de no seguir omplint la pedrera amb bales d’ecoparc.

I ara, al Pinell de Brai: projecte d’abocador TIPUS II de 55 hectàrees, ni més ni menys (molt més del que havíem imaginat), dins la Serra de Pàndols i a la vora del riu Canaletes (àrea colindant amb Xarxa Natura 2000 i amb poblacions en recuperació de llúdriga).

El problema: l’equip de govern de CiU, que ha aprovat a cuita corrents el conveni tot i els vots en contra de l’oposició (5 a 4). Atenció perquè el conveni entra a registre de l’Ajuntament el 21 de Novembre i el 26 de Novembre es porta al Ple i s’aprova (sense gairebé ni temps de llegir-lo ni molt menys d’informar als veïns)

Curiosament, va ser CiU qui va interposar el contenciós administratiu per aturar l’entrada de bales d’ecoparc a la pedrera Vallensana de Badalona. A veure qui diu que allò de la cultura del NO aquest cop...

Els responsables: Les empreses "Arcillas y Arenas Refractarias Pàndols", "Suministros de Arcilla" i "Puigfel". No és casualitat que Puigfel sigui la mateixa empresa encarregada de la gestió de les bales d’ecoparc a l’argilera Elena de Cerdanyola.

Els còmplices: L’Agència de Residus de Catalunya (ARC), que a través de la seva gerent, Genoveva Català, negava un dia abans de la signatura del Conveni del Pinell tenir cap constància de que s’hi volgués fer un abocador TIPUS II, i acusava a un representant de GEPEC-EdC d’estar "molt mal informat".

On està el criteri de zonificació territorial del "nou model" de gestió de residus promogut per l'ARC amb els nous PROGREMIC i PTSIGRC segons el qual els residus s'han de gestionar dins dels àmbits territorials descrits en aplicació dels criteris de proximitat i suficiència? Aquestes bales faran 200 kms des del seu origen (l'Ecoparc 2 a Ripollet - Barberà) fins a Pinell de Brai. Quina contradicció!

Els grans perjudicats: Els veïns del Pinell, que no han estat degudament informats sobre el projecte i que malauradament encara no són conscients del que vol dir tenir un macroabocador de bales d’ecoparc al seu municipi. En segon terme, també resten perjudicats els visitants i veïns de la Terra Alta, que tindran un nou perjudici ambiental, com si no fos suficient amb els parcs eòlics.

Les solucions: Per una banda, la tramitació ambiental per a aquest abocador gegant encara no ha començat, que ja les llicències per a abocament de terres i runes no serveixen en un abocador que rebi bales d’ecoparc. Això vol dir que hi ha una via legal per a presentar batalla administrativa, i convèncer a l’Agència de Residus que l’emplaçament no és l’adequat, com tampoc ho era a Gimenells. En el pitjor dels casos, optaríem per un abocador de terres i runes de petites dimensions, i les bales d’ecoparc ben lluny.

Per una altra banda, estem segurs que la majoria de veïns del Pinell no volen aquest macroabocador, i els que encara no han estan informats dels greuges ambientals de les bales d’ecoparc, aviat s’adonaran que una instal·lació com aquesta pot portar més perjudicis que beneficis al municipi. Per part nostra, recolzem plenament l’oposició veïnal al projecte i emprendrem les accions legals que considerem oportunes per a ATURAR L’ABOCADOR DEL PINELL.

8.8.08

Residus

No estic al cas de l’eficàcia real de la normativa sobre residus en general ni, particularment, dels efectes dels metalls pesants sobre la salut a llarg termini. L’únic que sé del cert és que quan es va originar l’incendi a la planta de Puigverd, l’aire em picava a la gola i notava un mal de cap que es va perllongar mentre allò fumejava escampant males olors. Aquell incendi va provocar les inquietuds de molta gent, de manera que es va organitzar la Plataforma, que ha estat decisiva davant les irregularitats, inicialment ignorades per la població, de la planta de Feresp. Després d’aconseguir l’aprovació de les condicions actuals de funcionament, que han suposat una millora sensible pel que fa a les males olors, i malgrat la nostra oposició a l’entrada de residus industrials, hem de reconèixer que són a la legalitat. Aquest fet, però, no vol dir, d’entrada, res més que això, ja que la legalitat és cosa convencional.

Les lleis sobre aquest tema poden canviar, no faltaria més, però no tindrem una seguretat sobre la toxicitat dels residus fins que passin uns anys. El que un dia es considera bo o acceptable, amb el temps, es pot convertir en indesitjable. És el cas, per exemple, del DDT, remei legal i universal en una època i prohibit actualment. Aquí hem de recordar que la contaminació és la pèrdua de qualitat d’un medi per barreja amb materials aliens. Això es molt senzill i es pot aplicar a qualsevol medi. Que aquest fet sigui, o no, més o menys perjudicial per la vida, dependrà de factors, però en principi s’ha de desconfiar dels residus industrials. No fan cap falta a la terra, no els ha necessitat mai. Però no se sap què fer-ne i s’ha mirat de colar-los a través de les plantes de compostatge. I que la terra se’ls empassi.

En aquest sentit, hem de suposar que els governs fan les coses el millor que saben. Aquí, però arribem al problema clau del tema. En un principi, les plantes de compostatge eren per a tractar la fracció orgànica dels Residus Sòlids Urbans. Els ecologistes van poder felicitar-se, ja que aquest compost, excel·lent per a la terra, s’inscrivia dins del cicle natural orgànic que inclou els éssers vius. A més, es reduïen els residus que, amb els abocadors incontrolats a l’aire lliure, podien contaminar l’atmosfera o els terrenys propers. En total, se solucionaven dos problemes d’un cop, alhora que es tornava a l’adob natural de tota la vida. No és que la idea funcionés de meravella, ja que a la pràctica, entre aquests residus s’hi trobava vidre i altres materials indesitjables, però cal tenir en compte que el procés de compostatge inclou el control i la tria final del material, cosa que no es devia fer massa bé, o de cap manera.

Amb tot, l’alegria va durar poc temps, ja que l’augment dels residus industrials, fora de les previsions establertes, va forçar als responsables polítics a replantejar el problema i es va obrir la possibilitat de que les plantes de compostatge es convertissin en una alternativa als abocadors. A la fracció orgànica dels RSU, s’hi va afegir, com a material d’entrada, la corresponent als Residus Industrials, obrint la porta a que aquests segons arribessin a ser el 100 % del material d’entrada. Amb això, la normativa estricta que regia el funcionament dels abocadors, va quedar aigualida, ja que les plantes de compostatge podien operar també a cel obert. I aquest nou compost, sí que podem dir que és aliè a la terra i que, per tant, la contamina. Així ho entén el Consell Català de la Producció Agrícola Ecològica, amb normes internacionals que no admeten pesticides, ni adobs de síntesi, ni llots o fangs de depuradora en els conreus que presenten el distintiu de producte ecològic.

La causa, doncs, de les moltes plantes de tractament de residus que s’intenten instal·lar a les terres de ponent, és l’augment imparable dels residus industrials. Cada dia n’hi ha més i no saben on posar-los. I aquí hi ha més espai i poca població per oposar-s’hi. Ara bé, devaluar aquesta terra, que altrament podria impulsar un model econòmic basat en l’agricultura ecològica amb possibilitats d’exportar sota una denominació reconeguda, és fer les coses malament perquè no hi ha més remei. Aquestes terres es podrien defensar perfectament en base a l’agricultura ecològica, el turisme rural i tradicional, i l’artesania relacionada.

Hi ha ajuntaments que encara compten amb números del segle passat, que un augment d’indústria –de les vingudes de fora, que van d’aquí cap allà, i que sempre acaben originant problemes- portaria més població i, per tant, més calerons... Tot plegat per entrar en la competència salvatge que fa que tot s’acabi més o menys com el conte de la lletera, a l’espera que el govern es faci càrrec de la fallida. L’única solució que tenim a les mans per evitar la pèrdua irreversible del territori, va pel camí del decreixement. No hem d’augmentar la indústria, sinó que l’hem de disminuir. També hem d’entendre que si aconseguim que no es posin els abocadors al nostre municipi, els hauran de posar en un altre lloc. I el problema global continuarà sense solucionar, tot aplaçant la circumstància que, més endavant, algun conciutadà o consistori s’avinguin a instal·lar-ne un on anys enrere es va impedir de fer-lo. El que hem de procurar, doncs, amb una visió més global del problema, és posar-nos en el camí que ajudi a solucionar-lo. Aquest camí passa pels procediments ecològics en agricultura i ramaderia, i per anar-nos convencent de la necessitat del decreixement, que costarà. Però si volem salvar la terra, començant per la nostra, hi haurem de passar. No ens creem més necessitats!


Vicent Loscos

Cultius Ecològics

Al Telenotícies comarcal del dia 27 de juliol es va donar una notícia, que va recollir la premsa del dia següent, i que trobem interessant referir pel que ens afecta. És tracta d’un conveni signat pel Consell Comarcal de l’Urgell amb l’Agrupació de Defensa Vegetal Ecològica, amb la finalitat de promoure a la comarca els articles ecològics, oferint, de pas, assessorament específic, tant pels que actualment ja produeixen cultius ecològics, com per als interessats en produir-los. Dues persones establertes al Consell Comarcal podran assessorar als pagesos durant els propers sis mesos en aquesta iniciativa que s’ha tirat endavant amb el convenciment de que suposarà un benefici tant per a la qualitat dels productes com per a la salut de les persones a l’Urgell. Aquesta acció es complementarà amb la introducció d’aliments produïts de forma ecològica als menjadors escolars i, en general, amb la promoció popular del consum i venda de productes ecològics.


La iniciativa, per la qual felicitem tant a l’Agrupació de Defensa Vegetal Ecològica com a la presidenta del Consell Comarcal, Rosa Mora, ens ha sorprès gratament, ja que està en la línia del que hem pregonat públicament des del principi de la nostra activitat com a plataforma. I no cal dir com ens agrada que es faci un primer pas per a renovar l’agricultura d’aquest país nostre, que ha passat en cinquanta anys de ser una referència exemplar, a representar cada cop més un model caduc i poc competitiu, on s’ha de batallar dia a dia amb la perspectiva d’un futur confús. Actualment podem considerar dues classes d’agricultura: la de productes de consum directe i la de primeres matèries per a la indústria alimentària. Sembla ser que ja hi podem afegir la de matèries primeres per a energia, principalment d’automoció. Cadascuna tindrà el seu mercat en forta competència amb les produccions d’altres països, on sembla que la regla primera del joc consisteix en produir més i més barat dins d’una qualitat normalitzada segons el destí final, que pot ser l’alimentació humana, la d’animals, o l’obtenció de bioenergia.

Dins de tot aquest ventall, l’aposta per l’agricultura ecològica, al nostre entendre, és la més convenient per diversos motius. Ja d’entrada descarta els transgènics, on la llavor és una patent que converteix l’agricultor en una espècie de subproletari treballant en cadena. Aquests transgènics cada dia tenen més mala reputació, i ja estan prohibits en molts països. El motiu principal, però, és que l’agricultura ecològica treu al mercat productes de qualitat, homologats per la UE, a través del Consell Català de Producció Agrària Ecològica. En un món on la salut de les persones, i l’alimentació en particular, ha pres un relleu insospitat –degut precisament a la possibilitat de triar com mai s’havia pogut fer-, on ja ens esforcem prou a adquirir el millor del mercat en tot allò que necessitem, no triarem l’oferta alimentària amb les millors garanties, ni que ens costés una mica més? No ho fem amb la roba, amb els cotxes, i amb el mateix menjar? L’altre motiu és la terra, aquesta terra ferma valorada des de sempre i on tenim la sort de viure. No és mereix mantenir el seu prestigi amb produccions de qualitat, en lloc de dedicar-la a cultius convencionals aleatoris, al servei de granges i motors, amb la competència internacional apuntant contínuament a la jugular del difícil equilibri qualitat-preu? Què podem esbrinar del món que ens espera? En qualsevol cas, i aquest és l’últim motiu que esgrimim, val la pena, realment, que produïm productes ecològics per a nosaltres mateixos, abans d’haver-los de comprar de fora.


Les condicions perquè un producte pugui portar el distintiu o l’etiqueta de la UE de producte ecològic, així com l’assessorament particular, es poden consultar al Consell Comarcal de l’Urgell. Amb tot, però, podem avançar que la producció ecològica no accepta adobs químics, ni llots de depuradora, ni pesticides. Aquí és on hem de remarcar el fet que des de la Plataforma Antiresidus Industrials de Puigverd d’Agramunt ens hem posicionat, d’entrada, en contra dels residus industrials. Bo i que l’administració garanteix convencionalment la no perillositat per a la salut del compost que s’autoritza per a ser utilitzat en agricultura, nosaltres creiem que es pot ser més exigent, de cara precisament als cultius ecològics. És així com reclamem, per altra banda, que s’utilitzin de forma prioritària les dejeccions de ramaderia i deixalles agrícoles de la zona, mentre que apuntem que els residus industrials s’han de tractar, no necessàriament in situ, però si en llocs propers a on es produeixen. Solament d’aquesta manera s’evitarà el transport a llargues distàncies amb la contaminació i molèsties corresponents que, tractant-se d’activitats establertes per al futur, es presenten com a greument acumulatives. Entenem que l’administració no sap què fer dels residus, i que aquest és un problema de difícil solució. Ara, de la mateixa manera que una moneda davant dels ulls impedeix veure una muntanya d’or una mica més enllà, també les urgències davant d’un problema poden portar a una mala solució. Cal que entenguem que la millor manera de fer les coses ben fetes –que per això mateix seran rendibles- és tenir la voluntat impecable de fer-les bé, per damunt de tots els condicionants. Una altra cosa és una emergència o un accident, però aquí parlem de planificar el futur, un futur per al nostre país i per als nostres fills. Animem als agricultors –així com a l’empresa FERESP- a treballar per aquesta realitat. Volem cultius ecològics

Plataforma Antiresidus Industrtials de Puigverd d’Agramunt