Residus

No estic al cas de l’eficàcia real de la normativa sobre residus en general ni, particularment, dels efectes dels metalls pesants sobre la salut a llarg termini. L’únic que sé del cert és que quan es va originar l’incendi a la planta de Puigverd, l’aire em picava a la gola i notava un mal de cap que es va perllongar mentre allò fumejava escampant males olors. Aquell incendi va provocar les inquietuds de molta gent, de manera que es va organitzar la Plataforma, que ha estat decisiva davant les irregularitats, inicialment ignorades per la població, de la planta de Feresp. Després d’aconseguir l’aprovació de les condicions actuals de funcionament, que han suposat una millora sensible pel que fa a les males olors, i malgrat la nostra oposició a l’entrada de residus industrials, hem de reconèixer que són a la legalitat. Aquest fet, però, no vol dir, d’entrada, res més que això, ja que la legalitat és cosa convencional.

Les lleis sobre aquest tema poden canviar, no faltaria més, però no tindrem una seguretat sobre la toxicitat dels residus fins que passin uns anys. El que un dia es considera bo o acceptable, amb el temps, es pot convertir en indesitjable. És el cas, per exemple, del DDT, remei legal i universal en una època i prohibit actualment. Aquí hem de recordar que la contaminació és la pèrdua de qualitat d’un medi per barreja amb materials aliens. Això es molt senzill i es pot aplicar a qualsevol medi. Que aquest fet sigui, o no, més o menys perjudicial per la vida, dependrà de factors, però en principi s’ha de desconfiar dels residus industrials. No fan cap falta a la terra, no els ha necessitat mai. Però no se sap què fer-ne i s’ha mirat de colar-los a través de les plantes de compostatge. I que la terra se’ls empassi.

En aquest sentit, hem de suposar que els governs fan les coses el millor que saben. Aquí, però arribem al problema clau del tema. En un principi, les plantes de compostatge eren per a tractar la fracció orgànica dels Residus Sòlids Urbans. Els ecologistes van poder felicitar-se, ja que aquest compost, excel·lent per a la terra, s’inscrivia dins del cicle natural orgànic que inclou els éssers vius. A més, es reduïen els residus que, amb els abocadors incontrolats a l’aire lliure, podien contaminar l’atmosfera o els terrenys propers. En total, se solucionaven dos problemes d’un cop, alhora que es tornava a l’adob natural de tota la vida. No és que la idea funcionés de meravella, ja que a la pràctica, entre aquests residus s’hi trobava vidre i altres materials indesitjables, però cal tenir en compte que el procés de compostatge inclou el control i la tria final del material, cosa que no es devia fer massa bé, o de cap manera.

Amb tot, l’alegria va durar poc temps, ja que l’augment dels residus industrials, fora de les previsions establertes, va forçar als responsables polítics a replantejar el problema i es va obrir la possibilitat de que les plantes de compostatge es convertissin en una alternativa als abocadors. A la fracció orgànica dels RSU, s’hi va afegir, com a material d’entrada, la corresponent als Residus Industrials, obrint la porta a que aquests segons arribessin a ser el 100 % del material d’entrada. Amb això, la normativa estricta que regia el funcionament dels abocadors, va quedar aigualida, ja que les plantes de compostatge podien operar també a cel obert. I aquest nou compost, sí que podem dir que és aliè a la terra i que, per tant, la contamina. Així ho entén el Consell Català de la Producció Agrícola Ecològica, amb normes internacionals que no admeten pesticides, ni adobs de síntesi, ni llots o fangs de depuradora en els conreus que presenten el distintiu de producte ecològic.

La causa, doncs, de les moltes plantes de tractament de residus que s’intenten instal·lar a les terres de ponent, és l’augment imparable dels residus industrials. Cada dia n’hi ha més i no saben on posar-los. I aquí hi ha més espai i poca població per oposar-s’hi. Ara bé, devaluar aquesta terra, que altrament podria impulsar un model econòmic basat en l’agricultura ecològica amb possibilitats d’exportar sota una denominació reconeguda, és fer les coses malament perquè no hi ha més remei. Aquestes terres es podrien defensar perfectament en base a l’agricultura ecològica, el turisme rural i tradicional, i l’artesania relacionada.

Hi ha ajuntaments que encara compten amb números del segle passat, que un augment d’indústria –de les vingudes de fora, que van d’aquí cap allà, i que sempre acaben originant problemes- portaria més població i, per tant, més calerons... Tot plegat per entrar en la competència salvatge que fa que tot s’acabi més o menys com el conte de la lletera, a l’espera que el govern es faci càrrec de la fallida. L’única solució que tenim a les mans per evitar la pèrdua irreversible del territori, va pel camí del decreixement. No hem d’augmentar la indústria, sinó que l’hem de disminuir. També hem d’entendre que si aconseguim que no es posin els abocadors al nostre municipi, els hauran de posar en un altre lloc. I el problema global continuarà sense solucionar, tot aplaçant la circumstància que, més endavant, algun conciutadà o consistori s’avinguin a instal·lar-ne un on anys enrere es va impedir de fer-lo. El que hem de procurar, doncs, amb una visió més global del problema, és posar-nos en el camí que ajudi a solucionar-lo. Aquest camí passa pels procediments ecològics en agricultura i ramaderia, i per anar-nos convencent de la necessitat del decreixement, que costarà. Però si volem salvar la terra, començant per la nostra, hi haurem de passar. No ens creem més necessitats!

Vicent Loscos

Cultius Ecològics

Al Telenotícies comarcal del dia 27 de juliol es va donar una notícia, que va recollir la premsa del dia següent, i que trobem interessant referir pel que ens afecta. És tracta d’un conveni signat pel Consell Comarcal de l’Urgell amb l’Agrupació de Defensa Vegetal Ecològica, amb la finalitat de promoure a la comarca els articles ecològics, oferint, de pas, assessorament específic, tant pels que actualment ja produeixen cultius ecològics, com per als interessats en produir-los. Dues persones establertes al Consell Comarcal podran assessorar als pagesos durant els propers sis mesos en aquesta iniciativa que s’ha tirat endavant amb el convenciment de que suposarà un benefici tant per a la qualitat dels productes com per a la salut de les persones a l’Urgell. Aquesta acció es complementarà amb la introducció d’aliments produïts de forma ecològica als menjadors escolars i, en general, amb la promoció popular del consum i venda de productes ecològics.

La iniciativa, per la qual felicitem tant a l’Agrupació de Defensa Vegetal Ecològica com a la presidenta del Consell Comarcal, Rosa Mora, ens ha sorprès gratament, ja que està en la línia del que hem pregonat públicament des del principi de la nostra activitat com a plataforma. I no cal dir com ens agrada que es faci un primer pas per a renovar l’agricultura d’aquest país nostre, que ha passat en cinquanta anys de ser una referència exemplar, a representar cada cop més un model caduc i poc competitiu, on s’ha de batallar dia a dia amb la perspectiva d’un futur confús. Actualment podem considerar dues classes d’agricultura: la de productes de consum directe i la de primeres matèries per a la indústria alimentària. Sembla ser que ja hi podem afegir la de matèries primeres per a energia, principalment d’automoció. Cadascuna tindrà el seu mercat en forta competència amb les produccions d’altres països, on sembla que la regla primera del joc consisteix en produir més i més barat dins d’una qualitat normalitzada segons el destí final, que pot ser l’alimentació humana, la d’animals, o l’obtenció de bioenergia.

Dins de tot aquest ventall, l’aposta per l’agricultura ecològica, al nostre entendre, és la més convenient per diversos motius. Ja d’entrada descarta els transgènics, on la llavor és una patent que converteix l’agricultor en una espècie de subproletari treballant en cadena. Aquests transgènics cada dia tenen més mala reputació, i ja estan prohibits en molts països. El motiu principal, però, és que l’agricultura ecològica treu al mercat productes de qualitat, homologats per la UE, a través del Consell Català de Producció Agrària Ecològica. En un món on la salut de les persones, i l’alimentació en particular, ha pres un relleu insospitat –degut precisament a la possibilitat de triar com mai s’havia pogut fer-, on ja ens esforcem prou a adquirir el millor del mercat en tot allò que necessitem, no triarem l’oferta alimentària amb les millors garanties, ni que ens costés una mica més? No ho fem amb la roba, amb els cotxes, i amb el mateix menjar? L’altre motiu és la terra, aquesta terra ferma valorada des de sempre i on tenim la sort de viure. No és mereix mantenir el seu prestigi amb produccions de qualitat, en lloc de dedicar-la a cultius convencionals aleatoris, al servei de granges i motors, amb la competència internacional apuntant contínuament a la jugular del difícil equilibri qualitat-preu? Què podem esbrinar del món que ens espera? En qualsevol cas, i aquest és l’últim motiu que esgrimim, val la pena, realment, que produïm productes ecològics per a nosaltres mateixos, abans d’haver-los de comprar de fora.

Les condicions perquè un producte pugui portar el distintiu o l’etiqueta de la UE de producte ecològic, així com l’assessorament particular, es poden consultar al Consell Comarcal de l’Urgell. Amb tot, però, podem avançar que la producció ecològica no accepta adobs químics, ni llots de depuradora, ni pesticides. Aquí és on hem de remarcar el fet que des de la Plataforma Antiresidus Industrials de Puigverd d’Agramunt ens hem posicionat, d’entrada, en contra dels residus industrials. Bo i que l’administració garanteix convencionalment la no perillositat per a la salut del compost que s’autoritza per a ser utilitzat en agricultura, nosaltres creiem que es pot ser més exigent, de cara precisament als cultius ecològics. És així com reclamem, per altra banda, que s’utilitzin de forma prioritària les dejeccions de ramaderia i deixalles agrícoles de la zona, mentre que apuntem que els residus industrials s’han de tractar, no necessàriament in situ, però si en llocs propers a on es produeixen. Solament d’aquesta manera s’evitarà el transport a llargues distàncies amb la contaminació i molèsties corresponents que, tractant-se d’activitats establertes per al futur, es presenten com a greument acumulatives. Entenem que l’administració no sap què fer dels residus, i que aquest és un problema de difícil solució. Ara, de la mateixa manera que una moneda davant dels ulls impedeix veure una muntanya d’or una mica més enllà, també les urgències davant d’un problema poden portar a una mala solució. Cal que entenguem que la millor manera de fer les coses ben fetes –que per això mateix seran rendibles- és tenir la voluntat impecable de fer-les bé, per damunt de tots els condicionants. Una altra cosa és una emergència o un accident, però aquí parlem de planificar el futur, un futur per al nostre país i per als nostres fills. Animem als agricultors –així com a l’empresa FERESP- a treballar per aquesta realitat. Volem cultius ecològics

Plataforma Antiresidus Industrtials de Puigverd d’Agramunt