Residus

No estic al cas de l’eficàcia real de la normativa sobre residus en general ni, particularment, dels efectes dels metalls pesants sobre la salut a llarg termini. L’únic que sé del cert és que quan es va originar l’incendi a la planta de Puigverd, l’aire em picava a la gola i notava un mal de cap que es va perllongar mentre allò fumejava escampant males olors. Aquell incendi va provocar les inquietuds de molta gent, de manera que es va organitzar la Plataforma, que ha estat decisiva davant les irregularitats, inicialment ignorades per la població, de la planta de Feresp. Després d’aconseguir l’aprovació de les condicions actuals de funcionament, que han suposat una millora sensible pel que fa a les males olors, i malgrat la nostra oposició a l’entrada de residus industrials, hem de reconèixer que són a la legalitat. Aquest fet, però, no vol dir, d’entrada, res més que això, ja que la legalitat és cosa convencional.

Les lleis sobre aquest tema poden canviar, no faltaria més, però no tindrem una seguretat sobre la toxicitat dels residus fins que passin uns anys. El que un dia es considera bo o acceptable, amb el temps, es pot convertir en indesitjable. És el cas, per exemple, del DDT, remei legal i universal en una època i prohibit actualment. Aquí hem de recordar que la contaminació és la pèrdua de qualitat d’un medi per barreja amb materials aliens. Això es molt senzill i es pot aplicar a qualsevol medi. Que aquest fet sigui, o no, més o menys perjudicial per la vida, dependrà de factors, però en principi s’ha de desconfiar dels residus industrials. No fan cap falta a la terra, no els ha necessitat mai. Però no se sap què fer-ne i s’ha mirat de colar-los a través de les plantes de compostatge. I que la terra se’ls empassi.

En aquest sentit, hem de suposar que els governs fan les coses el millor que saben. Aquí, però arribem al problema clau del tema. En un principi, les plantes de compostatge eren per a tractar la fracció orgànica dels Residus Sòlids Urbans. Els ecologistes van poder felicitar-se, ja que aquest compost, excel·lent per a la terra, s’inscrivia dins del cicle natural orgànic que inclou els éssers vius. A més, es reduïen els residus que, amb els abocadors incontrolats a l’aire lliure, podien contaminar l’atmosfera o els terrenys propers. En total, se solucionaven dos problemes d’un cop, alhora que es tornava a l’adob natural de tota la vida. No és que la idea funcionés de meravella, ja que a la pràctica, entre aquests residus s’hi trobava vidre i altres materials indesitjables, però cal tenir en compte que el procés de compostatge inclou el control i la tria final del material, cosa que no es devia fer massa bé, o de cap manera.

Amb tot, l’alegria va durar poc temps, ja que l’augment dels residus industrials, fora de les previsions establertes, va forçar als responsables polítics a replantejar el problema i es va obrir la possibilitat de que les plantes de compostatge es convertissin en una alternativa als abocadors. A la fracció orgànica dels RSU, s’hi va afegir, com a material d’entrada, la corresponent als Residus Industrials, obrint la porta a que aquests segons arribessin a ser el 100 % del material d’entrada. Amb això, la normativa estricta que regia el funcionament dels abocadors, va quedar aigualida, ja que les plantes de compostatge podien operar també a cel obert. I aquest nou compost, sí que podem dir que és aliè a la terra i que, per tant, la contamina. Així ho entén el Consell Català de la Producció Agrícola Ecològica, amb normes internacionals que no admeten pesticides, ni adobs de síntesi, ni llots o fangs de depuradora en els conreus que presenten el distintiu de producte ecològic.

La causa, doncs, de les moltes plantes de tractament de residus que s’intenten instal·lar a les terres de ponent, és l’augment imparable dels residus industrials. Cada dia n’hi ha més i no saben on posar-los. I aquí hi ha més espai i poca població per oposar-s’hi. Ara bé, devaluar aquesta terra, que altrament podria impulsar un model econòmic basat en l’agricultura ecològica amb possibilitats d’exportar sota una denominació reconeguda, és fer les coses malament perquè no hi ha més remei. Aquestes terres es podrien defensar perfectament en base a l’agricultura ecològica, el turisme rural i tradicional, i l’artesania relacionada.

Hi ha ajuntaments que encara compten amb números del segle passat, que un augment d’indústria –de les vingudes de fora, que van d’aquí cap allà, i que sempre acaben originant problemes- portaria més població i, per tant, més calerons... Tot plegat per entrar en la competència salvatge que fa que tot s’acabi més o menys com el conte de la lletera, a l’espera que el govern es faci càrrec de la fallida. L’única solució que tenim a les mans per evitar la pèrdua irreversible del territori, va pel camí del decreixement. No hem d’augmentar la indústria, sinó que l’hem de disminuir. També hem d’entendre que si aconseguim que no es posin els abocadors al nostre municipi, els hauran de posar en un altre lloc. I el problema global continuarà sense solucionar, tot aplaçant la circumstància que, més endavant, algun conciutadà o consistori s’avinguin a instal·lar-ne un on anys enrere es va impedir de fer-lo. El que hem de procurar, doncs, amb una visió més global del problema, és posar-nos en el camí que ajudi a solucionar-lo. Aquest camí passa pels procediments ecològics en agricultura i ramaderia, i per anar-nos convencent de la necessitat del decreixement, que costarà. Però si volem salvar la terra, començant per la nostra, hi haurem de passar. No ens creem més necessitats!

Vicent Loscos