Es confirmen els pitjors presagis: un macroabocador de residus d’ecoparc al Pinell de Brai

Enviat per GEPEC

El dimecres, 26 de Novembre de 2008, va tenir lloc al Ple extraordinari de l’Ajuntament del Pinell de Brai la presentació i aprovació d’un conveni per omplir el forat de l’argilera amb els residus empaquetats dels ecoparcs de l’àrea metropolitana (abocador Tipus II). Els partícips: l’equip de govern, les empreses extractives de l’argilera i l’empresa Puigfel.
Fem una mica de memòria. Els residus dels ecoparcs de Barcelona ja fa temps que tenen un destí incert, degut al tancament dels abocadors del Garraf i al fracàs de les polítiques de prevenció de residus engegades pel Govern. En previsió que els actuals abocadors de l’àrea metropolitana es saturin en un termini relativament curt (uns cinc o deu anys), l’entitat metropolitana (EMSHTR) i altres gestors dels residus metropolitans, amb la complicitat de l’Agència de Residus, han fet alguns intents fracassats per "colocar" les bales residuals dels ecoparcs en diferents punts del territori català.

El primer intent va ser fa uns anys a Vilanova d’Escornalbou, que no va prosperar degut a un escàndol polític relacionat amb la tramitació dels permisos i els "acords previs" que s’havien pactat a esquenes de la població. El segon intent, més recent, el tenim l’any passat a Gimenells, una petita població del Segrià que va veure com d’un dia per l’altre li "encolomaven" un enorme abocador de 300 hectàrees per a colgar la Vall de Camarassa amb bales d’ecoparc. Per sort, l’Ajuntament va reaccionar a temps i es va oposar des d’un principi a aquell projecte, donant com a resultat que l’Agència de Residus el tirés enrera. Entre mig hi han hagut altres intents "menors" com la suposada "prova pilot" que es va fer a la pedrera Vallensana de Badalona, que va acabar amb un contenciós administratiu retirat a canvi de no seguir omplint la pedrera amb bales d’ecoparc.

I ara, al Pinell de Brai: projecte d’abocador TIPUS II de 55 hectàrees, ni més ni menys (molt més del que havíem imaginat), dins la Serra de Pàndols i a la vora del riu Canaletes (àrea colindant amb Xarxa Natura 2000 i amb poblacions en recuperació de llúdriga).

El problema: l’equip de govern de CiU, que ha aprovat a cuita corrents el conveni tot i els vots en contra de l’oposició (5 a 4). Atenció perquè el conveni entra a registre de l’Ajuntament el 21 de Novembre i el 26 de Novembre es porta al Ple i s’aprova (sense gairebé ni temps de llegir-lo ni molt menys d’informar als veïns)

Curiosament, va ser CiU qui va interposar el contenciós administratiu per aturar l’entrada de bales d’ecoparc a la pedrera Vallensana de Badalona. A veure qui diu que allò de la cultura del NO aquest cop...

Els responsables: Les empreses "Arcillas y Arenas Refractarias Pàndols", "Suministros de Arcilla" i "Puigfel". No és casualitat que Puigfel sigui la mateixa empresa encarregada de la gestió de les bales d’ecoparc a l’argilera Elena de Cerdanyola.

Els còmplices: L’Agència de Residus de Catalunya (ARC), que a través de la seva gerent, Genoveva Català, negava un dia abans de la signatura del Conveni del Pinell tenir cap constància de que s’hi volgués fer un abocador TIPUS II, i acusava a un representant de GEPEC-EdC d’estar "molt mal informat".

On està el criteri de zonificació territorial del "nou model" de gestió de residus promogut per l'ARC amb els nous PROGREMIC i PTSIGRC segons el qual els residus s'han de gestionar dins dels àmbits territorials descrits en aplicació dels criteris de proximitat i suficiència? Aquestes bales faran 200 kms des del seu origen (l'Ecoparc 2 a Ripollet - Barberà) fins a Pinell de Brai. Quina contradicció!

Els grans perjudicats: Els veïns del Pinell, que no han estat degudament informats sobre el projecte i que malauradament encara no són conscients del que vol dir tenir un macroabocador de bales d’ecoparc al seu municipi. En segon terme, també resten perjudicats els visitants i veïns de la Terra Alta, que tindran un nou perjudici ambiental, com si no fos suficient amb els parcs eòlics.

Les solucions: Per una banda, la tramitació ambiental per a aquest abocador gegant encara no ha començat, que ja les llicències per a abocament de terres i runes no serveixen en un abocador que rebi bales d’ecoparc. Això vol dir que hi ha una via legal per a presentar batalla administrativa, i convèncer a l’Agència de Residus que l’emplaçament no és l’adequat, com tampoc ho era a Gimenells. En el pitjor dels casos, optaríem per un abocador de terres i runes de petites dimensions, i les bales d’ecoparc ben lluny.

Per una altra banda, estem segurs que la majoria de veïns del Pinell no volen aquest macroabocador, i els que encara no han estan informats dels greuges ambientals de les bales d’ecoparc, aviat s’adonaran que una instal·lació com aquesta pot portar més perjudicis que beneficis al municipi. Per part nostra, recolzem plenament l’oposició veïnal al projecte i emprendrem les accions legals que considerem oportunes per a ATURAR L’ABOCADOR DEL PINELL.

Residus

No estic al cas de l’eficàcia real de la normativa sobre residus en general ni, particularment, dels efectes dels metalls pesants sobre la salut a llarg termini. L’únic que sé del cert és que quan es va originar l’incendi a la planta de Puigverd, l’aire em picava a la gola i notava un mal de cap que es va perllongar mentre allò fumejava escampant males olors. Aquell incendi va provocar les inquietuds de molta gent, de manera que es va organitzar la Plataforma, que ha estat decisiva davant les irregularitats, inicialment ignorades per la població, de la planta de Feresp. Després d’aconseguir l’aprovació de les condicions actuals de funcionament, que han suposat una millora sensible pel que fa a les males olors, i malgrat la nostra oposició a l’entrada de residus industrials, hem de reconèixer que són a la legalitat. Aquest fet, però, no vol dir, d’entrada, res més que això, ja que la legalitat és cosa convencional.

Les lleis sobre aquest tema poden canviar, no faltaria més, però no tindrem una seguretat sobre la toxicitat dels residus fins que passin uns anys. El que un dia es considera bo o acceptable, amb el temps, es pot convertir en indesitjable. És el cas, per exemple, del DDT, remei legal i universal en una època i prohibit actualment. Aquí hem de recordar que la contaminació és la pèrdua de qualitat d’un medi per barreja amb materials aliens. Això es molt senzill i es pot aplicar a qualsevol medi. Que aquest fet sigui, o no, més o menys perjudicial per la vida, dependrà de factors, però en principi s’ha de desconfiar dels residus industrials. No fan cap falta a la terra, no els ha necessitat mai. Però no se sap què fer-ne i s’ha mirat de colar-los a través de les plantes de compostatge. I que la terra se’ls empassi.

En aquest sentit, hem de suposar que els governs fan les coses el millor que saben. Aquí, però arribem al problema clau del tema. En un principi, les plantes de compostatge eren per a tractar la fracció orgànica dels Residus Sòlids Urbans. Els ecologistes van poder felicitar-se, ja que aquest compost, excel·lent per a la terra, s’inscrivia dins del cicle natural orgànic que inclou els éssers vius. A més, es reduïen els residus que, amb els abocadors incontrolats a l’aire lliure, podien contaminar l’atmosfera o els terrenys propers. En total, se solucionaven dos problemes d’un cop, alhora que es tornava a l’adob natural de tota la vida. No és que la idea funcionés de meravella, ja que a la pràctica, entre aquests residus s’hi trobava vidre i altres materials indesitjables, però cal tenir en compte que el procés de compostatge inclou el control i la tria final del material, cosa que no es devia fer massa bé, o de cap manera.

Amb tot, l’alegria va durar poc temps, ja que l’augment dels residus industrials, fora de les previsions establertes, va forçar als responsables polítics a replantejar el problema i es va obrir la possibilitat de que les plantes de compostatge es convertissin en una alternativa als abocadors. A la fracció orgànica dels RSU, s’hi va afegir, com a material d’entrada, la corresponent als Residus Industrials, obrint la porta a que aquests segons arribessin a ser el 100 % del material d’entrada. Amb això, la normativa estricta que regia el funcionament dels abocadors, va quedar aigualida, ja que les plantes de compostatge podien operar també a cel obert. I aquest nou compost, sí que podem dir que és aliè a la terra i que, per tant, la contamina. Així ho entén el Consell Català de la Producció Agrícola Ecològica, amb normes internacionals que no admeten pesticides, ni adobs de síntesi, ni llots o fangs de depuradora en els conreus que presenten el distintiu de producte ecològic.

La causa, doncs, de les moltes plantes de tractament de residus que s’intenten instal·lar a les terres de ponent, és l’augment imparable dels residus industrials. Cada dia n’hi ha més i no saben on posar-los. I aquí hi ha més espai i poca població per oposar-s’hi. Ara bé, devaluar aquesta terra, que altrament podria impulsar un model econòmic basat en l’agricultura ecològica amb possibilitats d’exportar sota una denominació reconeguda, és fer les coses malament perquè no hi ha més remei. Aquestes terres es podrien defensar perfectament en base a l’agricultura ecològica, el turisme rural i tradicional, i l’artesania relacionada.

Hi ha ajuntaments que encara compten amb números del segle passat, que un augment d’indústria –de les vingudes de fora, que van d’aquí cap allà, i que sempre acaben originant problemes- portaria més població i, per tant, més calerons... Tot plegat per entrar en la competència salvatge que fa que tot s’acabi més o menys com el conte de la lletera, a l’espera que el govern es faci càrrec de la fallida. L’única solució que tenim a les mans per evitar la pèrdua irreversible del territori, va pel camí del decreixement. No hem d’augmentar la indústria, sinó que l’hem de disminuir. També hem d’entendre que si aconseguim que no es posin els abocadors al nostre municipi, els hauran de posar en un altre lloc. I el problema global continuarà sense solucionar, tot aplaçant la circumstància que, més endavant, algun conciutadà o consistori s’avinguin a instal·lar-ne un on anys enrere es va impedir de fer-lo. El que hem de procurar, doncs, amb una visió més global del problema, és posar-nos en el camí que ajudi a solucionar-lo. Aquest camí passa pels procediments ecològics en agricultura i ramaderia, i per anar-nos convencent de la necessitat del decreixement, que costarà. Però si volem salvar la terra, començant per la nostra, hi haurem de passar. No ens creem més necessitats!

Vicent Loscos

Cultius Ecològics

Al Telenotícies comarcal del dia 27 de juliol es va donar una notícia, que va recollir la premsa del dia següent, i que trobem interessant referir pel que ens afecta. És tracta d’un conveni signat pel Consell Comarcal de l’Urgell amb l’Agrupació de Defensa Vegetal Ecològica, amb la finalitat de promoure a la comarca els articles ecològics, oferint, de pas, assessorament específic, tant pels que actualment ja produeixen cultius ecològics, com per als interessats en produir-los. Dues persones establertes al Consell Comarcal podran assessorar als pagesos durant els propers sis mesos en aquesta iniciativa que s’ha tirat endavant amb el convenciment de que suposarà un benefici tant per a la qualitat dels productes com per a la salut de les persones a l’Urgell. Aquesta acció es complementarà amb la introducció d’aliments produïts de forma ecològica als menjadors escolars i, en general, amb la promoció popular del consum i venda de productes ecològics.

La iniciativa, per la qual felicitem tant a l’Agrupació de Defensa Vegetal Ecològica com a la presidenta del Consell Comarcal, Rosa Mora, ens ha sorprès gratament, ja que està en la línia del que hem pregonat públicament des del principi de la nostra activitat com a plataforma. I no cal dir com ens agrada que es faci un primer pas per a renovar l’agricultura d’aquest país nostre, que ha passat en cinquanta anys de ser una referència exemplar, a representar cada cop més un model caduc i poc competitiu, on s’ha de batallar dia a dia amb la perspectiva d’un futur confús. Actualment podem considerar dues classes d’agricultura: la de productes de consum directe i la de primeres matèries per a la indústria alimentària. Sembla ser que ja hi podem afegir la de matèries primeres per a energia, principalment d’automoció. Cadascuna tindrà el seu mercat en forta competència amb les produccions d’altres països, on sembla que la regla primera del joc consisteix en produir més i més barat dins d’una qualitat normalitzada segons el destí final, que pot ser l’alimentació humana, la d’animals, o l’obtenció de bioenergia.

Dins de tot aquest ventall, l’aposta per l’agricultura ecològica, al nostre entendre, és la més convenient per diversos motius. Ja d’entrada descarta els transgènics, on la llavor és una patent que converteix l’agricultor en una espècie de subproletari treballant en cadena. Aquests transgènics cada dia tenen més mala reputació, i ja estan prohibits en molts països. El motiu principal, però, és que l’agricultura ecològica treu al mercat productes de qualitat, homologats per la UE, a través del Consell Català de Producció Agrària Ecològica. En un món on la salut de les persones, i l’alimentació en particular, ha pres un relleu insospitat –degut precisament a la possibilitat de triar com mai s’havia pogut fer-, on ja ens esforcem prou a adquirir el millor del mercat en tot allò que necessitem, no triarem l’oferta alimentària amb les millors garanties, ni que ens costés una mica més? No ho fem amb la roba, amb els cotxes, i amb el mateix menjar? L’altre motiu és la terra, aquesta terra ferma valorada des de sempre i on tenim la sort de viure. No és mereix mantenir el seu prestigi amb produccions de qualitat, en lloc de dedicar-la a cultius convencionals aleatoris, al servei de granges i motors, amb la competència internacional apuntant contínuament a la jugular del difícil equilibri qualitat-preu? Què podem esbrinar del món que ens espera? En qualsevol cas, i aquest és l’últim motiu que esgrimim, val la pena, realment, que produïm productes ecològics per a nosaltres mateixos, abans d’haver-los de comprar de fora.

Les condicions perquè un producte pugui portar el distintiu o l’etiqueta de la UE de producte ecològic, així com l’assessorament particular, es poden consultar al Consell Comarcal de l’Urgell. Amb tot, però, podem avançar que la producció ecològica no accepta adobs químics, ni llots de depuradora, ni pesticides. Aquí és on hem de remarcar el fet que des de la Plataforma Antiresidus Industrials de Puigverd d’Agramunt ens hem posicionat, d’entrada, en contra dels residus industrials. Bo i que l’administració garanteix convencionalment la no perillositat per a la salut del compost que s’autoritza per a ser utilitzat en agricultura, nosaltres creiem que es pot ser més exigent, de cara precisament als cultius ecològics. És així com reclamem, per altra banda, que s’utilitzin de forma prioritària les dejeccions de ramaderia i deixalles agrícoles de la zona, mentre que apuntem que els residus industrials s’han de tractar, no necessàriament in situ, però si en llocs propers a on es produeixen. Solament d’aquesta manera s’evitarà el transport a llargues distàncies amb la contaminació i molèsties corresponents que, tractant-se d’activitats establertes per al futur, es presenten com a greument acumulatives. Entenem que l’administració no sap què fer dels residus, i que aquest és un problema de difícil solució. Ara, de la mateixa manera que una moneda davant dels ulls impedeix veure una muntanya d’or una mica més enllà, també les urgències davant d’un problema poden portar a una mala solució. Cal que entenguem que la millor manera de fer les coses ben fetes –que per això mateix seran rendibles- és tenir la voluntat impecable de fer-les bé, per damunt de tots els condicionants. Una altra cosa és una emergència o un accident, però aquí parlem de planificar el futur, un futur per al nostre país i per als nostres fills. Animem als agricultors –així com a l’empresa FERESP- a treballar per aquesta realitat. Volem cultius ecològics

Plataforma Antiresidus Industrtials de Puigverd d’Agramunt

Una plataforma contra l'abocador de Gimenells protesta davant Baltasar

El conseller Francesc Baltasar afirma que la protesta està fora de lloc perquè el seu departament ha realitzat diversos informes negatius contra el projecte de l'abocador

Ult. Act. 27.06.2008 - 23:54 hs

Una vintena de membres de la plataforma cívica Segrià net. Salvem la vall de Camarasa han aprofitat la presència avui a Lleida del conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, per protagonitzar una protesta contra l'abocador que l'empresa Xaviker S.L. projecta a Gimenells i Pla de la Font.

Baltasar ha assistit avui a Lleida a l'acte de presentació d'una guia sobre estalvi d'energia en explotacions agràries, editada pel sindicat agrari Unió de Pagesos, que ha tingut lloc a la Facultat d'Agrònoms, a l'entrada de la qual l'esperaven els membres de la plataforma.

Un portaveu dels manifestants ha explicat que la plataforma està preocupada perquè la modificació del plantejament urbanístic de Gimenells està paralitzat a la comissió territorial d'Urbanisme de la Generalitat pels informes negatius de l'Agència Catalana de Residus. Segons el conseller, la protesta està fora de lloc perquè el seu departament ha realitzat diversos informes negatius contra el projecte de l'abocador.

La plataforma ha realitzat altres accions de protesta i manifestacions per mostrar la seva oposició a la construcció d'un abocador d'unes 70 hectàrees de superfície que s'havia projectat en una zona ubicada a la vall de Camarasa, entre les poblacions de Gimenells, Raïmat i Sucs.

Diari Avui Digital

Els antiabocador de Gimenells expressen el seu malestar a Baltasar

Lleida - Gerard del Castillo 2008-06-28 La Mañana

Una trentena de membres de la plataforma Segrià Net, Salvem la Vall de Camarasa, una associació contrària a la instal·lació d'una planta de residus al municipi de Gimenells i el Pla de la Font, es va concentrar ahir enfront de la sala de graus de l'escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida, per mostrar el seu malestar al conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, qui va acudir a la presentació de la Guia de l’energia al sector agrari.

Els concentrats, abillats amb samarretes taronja, van realitzar una cassolada abans i en el moment de l'entrada del conseller al recinte, per reclamar, segons va explicar el seu portaveu, Josep Maria Rosset, una normativa clara que marqui quines han de ser les distàncies que separin instal·lacions que puguin suposar un perill per a la salut pública de zones habitades, monuments, espais naturals i reserves d'aigua dels municipis que les puguin acollir.

Per evitar la instal·lació d'un abocador, una planta de compostatge i una altra de triatge en 70 hectàrees dels municipis de Gimenells, Sucs i Raimat, el consistori de Gimenells i el Pla de la Font va canviar la normativa urbanística del municipi i va marcar unes distàncies mínimes per acollir aquest tipus d'equipaments. En la Comissió d’Urbanisme de Lleida del gener passat, el Govern va donar llum verda a aquest canvi, però ho va paralitzar a l'espera que l'Agència de Residus de Catalunya emetés un informe que dictés aquestes distàncies.

A dia d'avui, l'Agència de Residus de Catalunya encara no ho ha redactat i d'aquí el malestar dels membres de la plataforma antiabocador, els quals van reclamar a Francesc Baltasar que acceleri el tràmit. El conseller, que es va reunir durant uns minuts amb representants dels concentrats que li van reclamar una entrevista en profunditat per mostrar les seves inquietuds, els va remetre a la directora de l'Agència de Residus de Catalunya.

Josep Maria Roset va insistir que la seva lluita és contra aquest projecte concret i no contra la instal·lació d'abocadors als municipis. “El que no pot ser és que aquest tipus d'indústries s'instal·lin prop de zones habitades, i el que ha de fer l'administració és vetllar perquè això no ocorri”. Roset va explicar que si s'aplica la nova normativa de Gimenells, encara quedarien 800 hectàrees al municipi per ubicar aquest tipus d'equipaments.

Baltasar, per la seva part, va recordar que el seu departament ha realitzat dos informes contraris a aquest abocador i que, per tant, la Conselleria de Medi Ambient “no té cap interès” en que es dugui a terme el projecte de l'abocador que promou l'empresa Xaviquer.

TROBADA ANUAL DE LA PCRR A LES TERRES DE PONENT

PROPOSTA D’ORDRE DEL DIA DE LA TROBADA ANUAL DE LA PCRR A LES TERRES DE PONENT

10'30-11'30h: 1. Visita a les bodegues de Raimat

11'45h.Gimenells- Presentació de les plataformes i assistents (15')

12h:. Exposició dels conflictes de residus als territoris de les terres de Ponent (30')

12'30: Exposició del mapa de conflictes de les plataformes de la PCRR (30')

13h: Estat de les al·legacions als programes de gestió de residus i presentació del Pla Alternatiu de gestió sostenible de residus (30')

13'30h: Propostes de coordinació entre la PCC i les plataformes de Ponent i propostes de movilitzacions (30')

14'00h: Declaració de residus de les terres de Ponent (30')

14'30h: Dinar

16'30h: Sessió oberta: exposició i debat de la Declaració de residus de les terres de Ponent i les propostes de mobilitzacions (60')

17'30h.Visita al lloc de la ubicació de la proposta d'abocador de Gimenells

Nota: Les persones que no tinguin interés per fer la visita a les bodegues de Raimat , poden incorporar-se a la jornada a ¾ de 12 a Gimenells.

Aquesta guia fou publicada per l’Agència de Residus el febrer de 2008.

Missatge enviat des d'IPCENA

Aquesta guia fou publicada per l’Agència de Residus el febrer de 2008.

Pot ser útil a l’hora d’argumentar i contrastar la idoneïtat d’alguns projectes que ens volen ubicar a les nostres comarques:

http://tgasl.org/guiacompostatge/

Val la pena que ens ho estudiem totes plegades,

Salut,